TEMA DEL TRAIDOR Y DEL HÉROE (O HISTORIA UNIVERSAL DE LA INFAMIA, 2)

"La acción transcurre en un país oprimido y tenaz: Polonia, Irlanda, la república de Venecia, algún estado sudamericano o balcánico..."

"Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència, com sí que han pogut fer-ho la resta de persones que es trobaven en situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l'actual sistema tributari. [...]  I també els demano que sàpiguen destriar les falles d'una persona –per molt significativa que hagi estat– i que aquesta declaració sigui reparadora en el que sigui possible del mal i d'expiació per a mi mateix."

BANDERA D'UNA LITERATURA

Joan Sales, Incerta glòria (1956) seguit de El vent de la nit (1981), Club Editor, 1999.

Com és possible que aquesta novel·la no sigui una de les de referència de la literatura catalana de l’últim mig segle (o segle sencer, de fet)? Perquè, sense cap mena de dubte, és prou més que la novel·la de la guerra, en la mesura que ofereix una visió àmplia del gruix del primer mig segle XX català, una visió plena de matisos, de contradiccions i, sobretot, d’aspiracions de modernitat, allò que es va trencar amb el triomf del franquisme. Tinc la sensació que, tot i el nombre creixent de devots d’Incerta glòria –i de la resta de l’obra de Joan Sales, in extenso, pel que començo a saber-ne–, som encara davant el gran “tapat” de les nostres lletres. Aquesta és una novel·la impecable, sòlida, vendible, universal. Una novel·la que pot ser bandera d’una literatura. Una novel·la que es pot llegir perfectament a les escoles, més que moltes de les bretolades contemporànies de segona i tercera que sovint fan empassar al jovent. Té una força molt poderosa per enganxar el lector, tant pel que descriu –les il·lusions republicanes, el front militar, la dura quotidianitat de la rereguarda– com per com ho descriu: de manera vívida, amb un punt de ràbia juvenil, amb murrieria i humor, amb transcendència existencialista de tant en tant (aquest és, en tot cas, l’únic aspecte que potser ha envellit una mica, no prou, amb tot, per desencisar), amb, sobretot, militància no cega, gens sectària. El partit que pren Sales em recorda el de Xammar a les seves memòries: és la República i és, sobretot, la Catalunya republicana. Així, aquesta és una novel·la escrita des del bàndol perdedor, però que travessa la tragèdia de la guerra, la guerra d’Espanya, amb una òptica que defuig el reduccionisme, el blanc o negre, i s’expressa amb una profunda i sincera mirada humanista, ferma en els principis, ferma alhora en el respecte a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin, i ferma, conseqüentment, en la crítica –quan escau– a les persones, als ciutadans, del bàndol que siguin. Hi ha quatre personatges clau, molt ben dibuixats: tres que són els successius narradors de les tres parts de què consta la novel·la, i un quart, Juli Soleràs, que és la figura bigger than life que les recorre les tres, esquiva i provocadora com a mirall i contrapunt de les altres. Cap dels quatre personatges no és d’una peça, d’aquells amb qui et pots identificar plenament, sinó que tenen llums i ombres, fins i tot poden resultar desagradables, s’estimen i s’enganyen, s’admiren i se suporten entre ells. Novel·la catòlica però no beata, burgesa, antianarquista, antifranquista, té moments inesborrables, culminants. El que més, per mi: el capítol que descriu el sopar d’oficials amb les seves famílies en un poble fantasma del “front mort” aragonès (el front aturat pels rigors de l’hivern, al qual fan venir des de Barcelona les dones i els fills, contravenint les ordenances militars, perquè allà estaran més segurs i menjaran millor que a la Barcelona del racionament i els bombardeigs). El talent narratiu que exhibeix Sales en aquest capítol és prodigiós, desbordant, electritzant. Resulta tan divertit com la high table d’Oxford que Javier Marías relata a Todas las almas. Són moments com aquests els que fan que no es pugui despatxar Incerta glòria com a simple novel·la d’una guerra i d’un país concrets: Sales escriu carregat d’idees, de voluntat política i nacional, però escriu, per damunt de tot això, amb ambició literària, que vol dir universal. Incerta glòria és, inqüestionablement, una novel·la, no pas un paper patriòtic –el gran mal de tanta literatura de segona de la postguerra. No obstant, penso que convé remarcar que el seu valor –immens, admirable, total– es concentra en les tres parts de què consta estrictament, és a dir, excloent-ne la represa tardana que, durant alguns anys, en va ser la quarta part i que ara, enaquesta desena edició d'Incerta glòria, es publica com a novel·la diferenciada, amb el títol d’El vent de la nit, però dins el mateix volum (opció que trobo desencertada). El vent de la nit, com a quarta part, o llegida a continuació d’Incerta glòria –que té un final memorable, trepidant i obert, amb la voladura d’un pont per l’exèrcit republicà que fuig–, desfà l’equilibri de les tres parts amb tres veus diferents, profundament lligades, ja que repeteix narrador (el de la tercera part, el soldat seminarista Cruells), i a més comença a abusar dels retrobaments casuals, de les coincidències, de les explicacions encaixades de manera una mica massa evident en el relat en primera persona (en algun moment –pocs– d’Incerta glòria també es pot tenir aquesta sensació, però Sales l’esquiva relativament bé i, en tot cas, s’entén com una concessió menor dins la construcció de la novel·la). Tal com llegim la novel·la avui, amb un text considerat “definitiu”, sense rastres de censura, la Incerta glòria estricta és una novel·la que justifica i dignifica una literatura. [29 de novembre, 2007]

ARTS D'UN EDITOR EMPIPATIU

Marta Pasqual, Joan Sales, la ploma contra el silenci. A Contra Vent, 2014.

Una versió reduïda d'aquesta ressenya es va publicar al “Quadern” d’El País el 5 de maig.

Trenta anys enrere, Joan Sales no era un autor clau, determinant. Valorat per una minoria, poc estudiat (alguns manuals universitaris ni l’esmentaven), era, és clar, l’editor de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, i podies tendir a identificar-lo com l’home que firmava aquells pròlegs quilomètrics que encapçalaven algunes novel·les i traduccions publicades al seu segell, el Club Editor. Ara que va quedant enrere el càstig, que Incerta glòria s’estableix amb rotunditat com una novel·la essencial (tot i que encara hi ha qui, reduccionista, no hi veu gaire més que una “novel·la catòlica”) i que les Cartes a Màrius Torres i la correspondència amb Mercè Rodoreda dibuixen una espècie d’autobiografia epistolar apassionant, arriba, mentre esperem la publicació de la biografia que en prepara Montserrat Casals i de la novel·la inèdita Uns guants de pell de Rússia, una bona aproximació a la seva faceta d’editor. N’és autora la jove filòloga gironina Marta Pasqual, que presenta un resum de la seva tesi doctoral que peca poc de la feixuguesa que se sol atribuir als treballs acadèmics. Es podria dir fins i tot que Pasqual s’ha excedit amb la tisora i que ens hauria agradat llegir més detalls de la seva investigació en diversos epistolaris inèdits d’autors que van publicar al Club Editor.

Pasqual explica com Sales aprèn a fer d’editor a l’exili i com es configura la seva idea de què i com editar. Els fragments de correspondència que il·lustren l’assaig resulten eloqüents per copsar el talent i la feina de Sales com a editor: la voluntat d’independència respecte als poders culturals establerts en la clandestinitat, l’antielitisme no renyit amb l’exigència literària, el treball amb una llengua correcta però viva i popular. Es reforça la idea que teníem d’un Sales editor a l’anglesa, intervencionista per aconseguir textos òptims, “empipatiu”, segons pròpia definició, amb els autors. També es dibuixa el seu perfil més personal, de vegades contradictori, en què la vehemència i la passió conviuen amb el realisme i el pragmatisme i, algun cop, amb posicions dogmàtiques.

La documentació aportada per Pasqual topa de vegades amb una visió una mica massa encomiàstica. No hauríem de passar del menyspreu de Sales a la seva canonització. El subtítol del llibre subratlla el pendent combatiu i patriòtic de Sales, lligat per ell mateix, és cert, a la tasca d’escriptor i editor. Però l’activisme no és el que el converteix en una figura clau i perdurable. D’altra banda, en basar la seva anàlisi en el concepte acadèmic de “reescriptura”, que aborda el text literari des dels diversos àmbits que el fan possible (l’autor, però també l’editor, el corrector, el traductor, l’adaptador, etc.), Pasqual exalça Sales com a magnífic “reescriptor” i veu en ell una “enorme humilitat” en posar-se al servei de l’autor per millorar el text, ja que ho fa en nom del lector. Potser és veritat que no intervenia amb afany de protagonisme en els textos que passaven per l’editorial, però si encerta quan refà o reescriu l’obra d’autors novells com Ramona Via, resulta més discutible quan entra a fons, cometent errors i tot, en autors com Aurora Bertrana, que li va retreure, no mancada de raó, un “intervencionisme patològic”. No crec, com sosté Pasqual, que el triangle autor/editor/lector hagi de ser “com a mínim, equilàter”. Que Sales, perfeccionista, meticulós i apassionat, era conscient que a vegades es passava (ell, que detestava les manipulacions dels correctors editorials que encarcaraven el català literari) ho demostren passatges com: “tremolava de pensar que veuria totes les supressions, esmenes, afegits i canvis que jo havia fet” o bé “em vaig excedir en la meva esporgada”. 

Però si el Sales teòric i editor empipatiu no sempre té raó, hi toca sovint. Pasqual matisa bé que si per ell “cada traducció constituïa un veritable acte de catalanitat”, el seu catalanisme era “realista, pragmàtic i anti-romàntic”. Així, Sales afirma que a la literatura prèvia a la guerra civil “ens vam deixar anar un bon tros a abusar de la bona fe catalanista del públic”, observa (l’abril de 1950, referint-se a Balmes) que “cal avesar-se a la idea que hi ha autors catalans, i catalaníssims, en castellà” i valora de manera realista i positiva que el teatre de Sagarra tingui al seu públic “murcians i almerians”.

HISTORIA UNIVERSAL DE LA INFAMIA 

"Quiero que sepáis que os agradezco vuestro trabajo y profesionalidad y que sepáis que sois una GENTE EXTRAORDINARIA y que nadie en el mundo ha pasado por una experiencia laboral y humana como la que estais pasando y vais a pasar. Yo no me iría de GOWEX por nada del mundo, dado que va a forjar el caracter y personalidad de los que decidan realizar la travesía"

UNA LLETRAFERIDA LLIURE

Aurora Bertrana, Memòries. Diputació de Girona, 2013.

Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 d'octubre de 2013. 

Davant de dos volums de memòries que sumen més de mil cent pàgines, un té la natural prevenció de pensar si valdrà la pena abordar una lectura tan llarga. Els dubtes s’esvaeixen aviat: passades les poc més de mitja dotzena pàgines introductòries, als primers paràgrafs del segon capítol d’aquestes Memòries d’Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974), l’evocació d’un dels primers records de l’escriptora et guanya indefectiblement: mentre el seu pare, Prudenci Bertrana, surt fins a les tantes amb la colla d’amics artistes, la mare, que vol esperar-lo desperta, llegeix al llit, absorta i concentrada, durant llargues estones, sense adonar-se que la petita Aurora, que encara no sap llegir, s’ha llevat i l’observa fascinada darrere la vidriera de l’alcova. L’escena, amb el gest de la mare, el colze enfonsat en el coixí, abocada damunt el llibre, vist per la nena que admira i enveja aquella intensa evasió, aquell misteriós transport a mons i experiències desconegudes, constitueix una poderosa i significativa porta d’entrada a l’experiència que Aurora Bertrana ens explicarà a continuació.

     La imatge és vàlida perquè, tot i que aquesta obra és el relat generós d’un itinerari vital aventurer (d’aventures, però també d’anar a la ventura per mig món), la seva redacció constitueix alhora una explícita autoreivindicació de Bertrana com a escriptora: “després d’haver jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora”. Perquè Bertrana és una lletraferida de cap a peus, però una lletraferida sense moltes de les manies del gremi. Dona lliure i esquerpa, que s’adapta a tot, fa tots els papers de l’auca, però no deixa mai d’escriure ni, sobretot, de llegir amb intensitat i amb passió. Quan torna de l’exili, a la seva maleta, a part d’un parell sabates, només hi ha diccionaris, gramàtiques i llibrets de conjugacions verbals en tres llengües. Ella mateixa diu: “No crec que ningú dels qui em coneixen em pugui imaginar sense un diccionari prop”.

     Les Memòries ens permeten seguir la trajectòria de Bertrana a Girona, a Barcelona, a Ginebra, a Tahití i a Prada de Conflent, els seus llocs essencials i preferits, cadascun per motius diferents, així com la diversitat d’oficis, ocupacions i situacions que assumeix, des del lideratge d’un pioner trio de jazz femení en un hotel dels Alps, als anys 20, a la direcció d’una coral de malalts mentals en un sanatori suís, a la postguerra, passant per tres memorables i regalats anys a la Polinèsia, on els torrents baixen plens de fruits exòtics. El primer volum, que acaba el 1935 i que va publicar encara en vida, és excel·lent, ple de detalls com l’esmentat de la seva infantesa, que omplen d’interès la peripècia vital que ens relata, sempre amb un desimbolt sentit de l’humor i una púdica distància respecte a la vida sentimental, que ens mostra poc, i quan ho fa, més aviat amb ironia i guardant-se la tendresa per a la intimitat.

     El segon volum resulta, en canvi, desigual, entre d’altres raons perquè deixa de ser tothora memòria de fets viscuts i Bertrana s’embarca, en referir-se a les guerres de 1936 a 1945, a relatar-nos el context, fets sabuts i prou historiats. També abunden les reiteracions i un certs vaivens temporals, fruit potser de la falta de revisió d’aquest volum, que, en qualsevol cas, no deixa de tenir nombrosos passatges personals que copsen l’indomable caràcter de l’escriptora.

UN RETORN INÈDIT

Prudenci Bertrana, Violeta. Edició a cura de Guillem Molla. Introducció de Glòria Granell. Presentació de Xavier Pla. Edicions de la Ela Geminada, 2013.

Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 14 de gener.

La vigència de Prudenci Bertrana (1867-1941) sembla reduïda avui al premi literari gironí que porta el seu nom i a una sola de les novel·les que va escriure, Josafat, ja que la resta de la seva obra no és assequible en edicions recents. Per això cal celebrar que Edicions de la ela geminada hagi iniciat la publicació de la seva novel·lística completa, nou volums que es preveu tenir editats en quatre anys. Amb l’elegant i primmirada factura pròpia d’aquesta editorial, la “Biblioteca Prudenci Bertrana” arrenca, a més, amb una novel·la inèdita.

     Escrita als 32 anys, Violeta no és una obra de joventut però sí la primera novel·la d’un escriptor debutant. El 1899 feia tot just un any que Bertrana havia decidit abandonar la carrera de pintor i s’havia posat a escriure. Entre Violeta i Josafat (1906), primer èxit (i escàndol), passaran set anys de conreu i publicació de contes i narracions, i es consolidaran l’ofici i el talent d’un escriptor vocacional, intens i apassionat, que no lligarà gaire amb els aires noucentistes amb què va coincidir durant la major part de la seva trajectòria.

     Tot i les evidents mancances, Violeta no queda tan lluny de Josafat, o de Nàufrags (1907). Ambientada en una Girona proletària, presenta una semblant combinació de trets naturalistes en la presentació d’uns protagonistes desarrelats –més marginats que marginals– amb el relat de la passió que els devora i acaba expulsant d’una societat urbana despersonalitzadora. En tot cas, si Violeta perd en la comparació és pels subratllats simbolistes, la deixa romàntica més forta i el llenguatge sentimental que frega de vegades la carrincloneria. El mateix Bertrana admet al text de presentació, escrit molts anys després i que tanca aquesta edició, que va pastar “la figura de Violeta amb el llevat de les meves lectures de noi, quimèriques i romàntiques”. L’acció és mínima, unes poques escenes, i només Mercè, l’amiga de Violeta, té nom propi, ja que la resta de personatges són anònims o se’ls coneix per un sobrenom, començant per l’òrfena Violeta, dita així per la dèria que té per aquesta flor (la mare adoptiva, la Menuda, “als vuit dies de tenir la noia havia oblidat ja com se deia”).

     Amb tot, alguns elements bàsics de Violeta es mantenen a les novel·les següents: el narrador omniscient i una certa sobreadjectivació que sovint engavanyen i deixen poc espai a la imaginació del lector. Aquests llasts els compensa, però, la potència amb què es dibuixen les obsessions dels protagonistes en un context d’opressió religiosa: l’autosuggestió amorosa de Violeta, la luxúria primària de Josafat o la passió de mossèn Joaquim per la seva cosina a Nàufrags. Bertrana sap trobar en l’entorn físic dels personatges vigorosos correlats d’aquestes desfermades vivències. Així, a Violeta prenen força, ja al tram final, el motiu reiterat d’un tros de fusta vella i una mata d’herbots secs entaforats en una paret, que Violeta veu des de la finestra de casa; la ciutat boirosa, bruta i humida, amb una pluja que fa regalimar a les parets “un suc que semblava negre”; i el vent fred rúfol que domina l’últim capítol i agita uns xiprers “amb gravetat d’encaputxats ridículs”.

     Obra menor i no ben reeixida, Violeta té, però, l’interès d’obrir la porta a una relectura sencera de Bertrana, en edicions acurades i solvents, que ens convidi a anar més enllà de l’etiqueta de modernista prototípic per posar en valor la seva singularitat com a narrador i ubicar-lo millor en la nostra tradició novel·lística.

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (i 4): UNA INTERVENCIÓ INNECESSÀRIA

Vaig començar a llegir El català de la Manxa sense tenir present la desgràcia editorial dels Records de la darrera carlinada. He llegit altres publicacions de L'Avenç i no hi tinc cap fixació. Assumia que allò simplement era una badada ocasional. Però, a mesura que llegia, vaig anar ensopegant, aquí i allà, algunes paraules que em van fer arrufar el nas, i no exactament en la mateixa direcció que assenyalava la nota editorial dels Records. No sóc un expert en la llengua i la literatura de cap a 1900, però n'he llegit prou textos per sospitar que no feia gaire per Rusiñol que escrigués coses com "els ulls, brillants i pregons com els del pare", "arranjar una caseta que hi havia al peu del molí" (aquí vaig pensar que posaria la mà en el foc que Rusiñol havia escrit arreglar), "des que tinc ús de raó" (aquí era clar que hi havia escrit un desde que), "aplaudiren l'orador amb totes llurs forces", "la mort que s'atansa" i "en aquella plaça de bótes, ventalls, gorres, capells".

     Vaig treure d'una biblioteca municipal una edició d'El català de "la Mancha" (amb ch) de l'Editorial Selecta, publicada en una col·lecció de butxaca el 1986 però que es veu clarament que és una reimpressió d'una edició més antiga. Com preveia, on l'edició de L'Avenç posa pregons a la de la Selecta hi surt fondos; on l'una llegeix arranjar, l'altra hi manté arreglar; des que lògicament surt com desde que; i ventalls no és sinó vanos (que és com sempre n'he sentit dir a casa des de ben petit). Amb tot, l'edició de la Selecta mantenia algunes de les lliçons que jo trobava sospitoses, com llurs i s'atansa. Calia localitzar un exemplar de l'edició original de la novel·la, l'editada per Antoni López el 1914. Vaig preguntar a Narcís Garolera si en tenia cap, sense sort, però em va advertir que no em refiés de l'edició de la Selecta, perquè Josep Miracle i Bartomeu Bardagí, els correctors de l'editorial, tocaven molt els textos de Rusiñol, fins al punt que en una edició de Coses viscudes havien suprimit, potser per censura, llargs fragments en què relatava la seva estada a la Itàlia de Mussolini.

     Per sort, a la biblioteca Bonnemaison de Barcelona conserven un exemplar de la reimpressió de 1925, encara d'Antoni López Editor, de la primera edició d'El català de la Manxa. La comparació de les tres edicions permet esvair dubtes. En efecte, a la Selecta havien corregit en més d'un lloc la llengua de Rusiñol, i aquests canvis també els assumia l'edició de L'Avenç: el subjuntiu de la frase "el poble més somort, més callat i més callat que hi puga haver a tota la Manxa" es converteix en pugui; la perífrasi d'obligació tenir de s'esmena amb el normatiu haver de; es regularitza per a en frases com "li va esguerrar la cama per tots els jorns de la seva vida", "no se'n sabien donar compte" es corregeix com "no se'n sabien avenir"; mentres s'esmena com mentre; apropar-se es converteix en atansar-se; apendre (una forma dialectal que usava Verdaguer --Garolera la respecta en les seves edicions-- i que encara fem servir molts parlants del català central) esdevé aprendre; "s'hi esmersa tota la tarda" es converteix en "s'hi passa tota la tarda"; l'article neutre es regularitza (a "lo que podien escoltar" passa a ser "el que"; a "lo intel·ligent que el veia" es fa la contracció "l'intel·ligent", que trobo un esguerro ben poc genuí); mel·lancònica s'esmena en malenconiosa; i hi apareixen alguns llurs on Rusiñol escriu els seus o les seves.

      Si aquesta intervenció sembla excessiva, val a dir que, feta la comparació, l'edició de la Selecta acaba sent força més respectuosa amb el text de Rusiñol que la de L'Avenç. No exagero: he detectat una trentena llarga de lliçons coincidents entre el text original i el de la Selecta que l'edició de L'Avenç retoca. A les dues primeres pàgines ja n'hi trobem algunes de ben significatives: la regularització de l'article lo va un pas més enllà i se'l substitueix amb l'ortopèdic allò ("lo altre" passa a ser "allò altre"); s'introdueix la doble negació ("tampoc ho trobaries" és ara "tampoc no ho trobaries"); "A n'aquest poble", que s'hauria pogut regularitzar ortogràficament com "En aquest poble" es converteix en l'impronunciable "A aquest poble"; "A l'entrar, per la carretera", vade retro, castellanisme!, s'esmena en "En entrar"; "sols ne va quedant" no serveix i s'ha de corregir per "sols en va quedant".

     La resta del llibre és plena de casos semblants d'aquest intervencionisme que gairebé qualificaria de patològic (Aurora Bertrana va fer servir aquest mateix adjectiu per queixar-se de com Joan Sales li va refer una novel·la). Algunes de les correccions ni tan sols resulten comprensibles partint de l'evolució de la normativa postfabriana: calia canviar "per fi, quedava la Manxa" per "restava la Manxa"? O "cine" per "cinema"? "la fosquedat del vespre" per "de la nit"? "Taleia", que surt al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, per "dèria"? També hi ha solucions rebuscades: "van rebutjar-li", que la Selecta regularitza raonablement en "rebutjar-l'hi", a L'Avenç es converteix en "rebutjar-li-ho". Resulta antològica la conversió de "Al sentir lo de "el meu tot", i lo dels crits, i lo del matar" en "En oir ço d'"el meu Tot", i ço dels crits, i ço del matar", un disbarat arcaïtzant que traeix flagrantment l'estil de Rusiñol. D'altra banda, l'intervencionisme normativista mal aplicat pot restar vivacitat a la prosa de Rusiñol, com en el cas d'un bell passatge com "en aquells camps sense voreres cada home és un punt suspensiu que, per poguer-lo acoblar, s'ha de caçar mateix que una llebre", on l'aversió al relatiu feble, tan col·loquial fins i tot avui dia, genera una construcció encarcarada com "al qual, per poder-lo acoblar, s'h de caçar igual que una llebre". I la fal·lera correctora, que no vol deixar castellanisme ni antigalla sense esmena, fa que de vegades es produeixi un text erroni i incomprensible. Així, "Al tenir les mitges posades se li varen enfortir les cames" es converteix, després d'una excessiva manipulació, en "En haver-se posat les mitges, se li enfortiren les sures" i que vingui Mahoma i ens ho expliqui!

     Tot i que de vegades el zel del corrector o correctora es distreu i subsisteixen al text formes no admeses per la normativa com "reflexant" i "què et tinc de donar", l'edició de L'Avenç es proposa reduir l'expressió de Rusiñol, de vegades castellanitzada, de vegades simplement col·loquial, al català estàndard més neutre d'ara: canvia "ninxos" per "nínxols", "dugues" per "dues", "pervindre" per "pervenir" (i aquí no encerta, perquè com a verb és normatiu, però no, com és el cas, quan és substantiu), "forrades" per "folrades", "ensajar" per "assajar", "ademés" per "altrament", "tocant al noi" per "quant al noi", "en lloc de" per "en comptes de".

     És greu, gravíssim, editar un llibre de 1914 d'aquesta manera. I encara és més greu que es presenti aquesta operació editorial sense que ningú se'n faci responsable. Aquesta edició d'El català de la Manxa porta un epíleg de Margarida Casacuberta, experta en Rusiñol. Hem de deduir que ella és també la responsable de l'edició? No necessàriament, és clar, fins i tot costa d'imaginar-ho. I si ella no ha esmenat la llengua de Rusiñol, és greu també que no hi hagi donat ni tan sols una ullada per comprovar que l'autor sobre el qual va redactar la seva tesi doctoral és editat amb un mínim de decència professional. Però encara hi haurà qui, animat per una concepció de la literatura deformada pel nacionalisme més ignorant, trobarà que s'ha d'editar Rusiñol d'aquesta manera. Només cal veure com s'han llançat sobre Xavier Pla, un dels nostres màxims filòlegs, peça clau en la recuperació de la prosa de Josep Pla, malentesa i manipulada per correctors desfermats, pel fet d'haver-se proposat editar les novel·les de Prudenci Bertrana retornant-les a la llengua en què van ser escrites. Assumeixo plenament l'afirmació de Maria Bohigas en aquesta polèmica: "com qualsevol escriptor, Bertrana [i Rusiñol, afegeixo jo] fa servir la llengua escrita pròpia de la seva època, i esmenar-li la plana invocant les conseqüències de tres segles de diglòssia és preferir la ciència ficció a la humil realitat".

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (3): UN MAL CRITERI EDITORIAL

Vaig acabar la meva ressenya al "Quadern" d'El País de la recent edició d'El català de la Manxa publicada per L'Avenç deplorant el criteri amb què s'havia manipulat la llengua de Rusiñol. La limitació d'espai va fer que només donés uns pocs exemples del que vaig qualificar de "despropòsit inútil". Aquí tinc ocasió de demostrar detalladament que no són manies de perepunyetes, sinó que el que hi ha darrere aquesta edició és una nociva –i temo que massa estesa– manera d'entendre l'ús de la llengua.

     D'entrada, com ja indicava a la ressenya, cal dir que hi ha antecedents. El 2003, la mateixa editorial va publicar els Records de la darrera carlinada de Marià Vayreda. A la penúltima pàgina del volum, darrere fins i tot de l'índex, apareixia una "Nota sobre l'edició" molt significativa, que començava així: "L'edició d'aquest text, que vol fer més llegidor per al lector contemporani un original escrit en un català prenormatiu, s'ha fet a partir de la primera edició dels Recorts de la darrera carlinada, publicada per la impremta de Narcís Pladevall a Olot el 1898, i ha tingut en compte també la que en va fer l'Editorial Selecta (n'hi ha diverses edicions des de 1950 ençà). Amb tot, els canvis introduïts no es corresponen sempre amb els de la Selecta, i s'han esmenat alguns oblits i errors que aquesta havia introduït en el text".

      Convé que retinguem el detall d'aquesta edició intermèdia de la Selecta, perquè en el cas de Rusiñol també n'hi haurà una. Fins aquí, tenim una declaració de principis que bé podria anunciar la simple regularització ortogràfica amb què, per tal de facilitar-ne la lectura, s'editen sovint els textos anteriors a la promulgació de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra per l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 1913. Però el segon paràgraf de la nota (firmada només per "L'editor", sense especificar-ne el nom) revela que la voluntat de "fer llegidor" el llibre de Vayreda va força més enllà. Atenció, que no s'estan de res: "D'aquesta manera, i partint del màxim respecte possible pel lèxic, la morfologia i la sintaxi originals [el subratllat, naturalment, és meu], s'han fet importants actualitzacions per fer-ne més planera la lectura. Així, s'han eliminat la majoria d'arcaismes (p. ex., ab per amb, enc per encara, mes per però, car per ja que, etcètera) i molts dels castellanismes (quefe per cap, hazaña per proesa, etc.), tot i que se n'han conservat alguns quan el text semblava exigir-ho [subratllat meu, un altre cop, amb molta perplexitat]. En tots els casos ens hem guiat pel diccionari Alcover-Moll, però donant sempre preferència a les formes recollides pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Els possessius mon i ma, així com llur (i els seus plurals), han estat gairebé sistemàticament substituïts per el seu i s'han normalitzat els pronoms relatius. També s'ha efectuat algun canvi de preposicions i, eventualment, de formes verbals".

     No trobo que el català de la fi del segle XIX resulti tan estrany per al lector actual que exigeixi aquesta mena d'operacions. Potser això seria admissible –i tanmateix ho dubto– si es tractés d'una col·lecció infantil o juvenil, però no és el cas d'aquesta edició dels Records de Vayreda. D'altra banda, si et llances a fer una "regularització" d'un text amb aquests principis, no es pot pretendre sostenir un "màxim respecte" per l'original. És una incongruència: quan adaptes, adaptes, i no hi ha mitges tintes.

     Amb tot, el que trobo més greu és l'entrada a sac en la llengua de Rusiñol: més que "fer-ne més planera la lectura", el que s'ha fet aquí és aplanar una obra literària amb un criteri lingüístic estricte, restrictiu i anacrònic. El model de llengua que proposa l'innominat "editor" s'adiu prou amb el meu: jo no escriuria pas amb les formes que ell es dedica a eliminar i substituir. D'acord. Però Vayreda escrivia així i l'entenc perfectament. De fet, alguns dels modismes que aquí es consideren arcaics i poc comprensibles són moneda corrent en autors d'ara (car, llur), per més que alguns els trobem fora de lloc, o formen part dels dialectes vius (jo mateix dic mon pare i ma mare). Què guanyem amb aquesta polida? Tots els textos literaris catalans han de poder ser reduïts a una llengua estàndard actual? No n'hem de fer res, de la història de llengua? No ens diu molt sobre la realitat i el context de Vayreda (o de Rusiñol, en el cas d'El català de la Manxa) el català que fa servir, i que no és ben bé allò que se'n diu remot ni incomprensible?

     Sí, editar així un clàssic és un disbarat. I em sembla que reporta aquesta llargament arrossegada tensió de la llengua literària catalana d'ençà del segle XIX i que la "normalització" dels últims quaranta anys no ha aconseguit resoldre. Quan dic tensió no em refereixo a vibració i intensitat, a l'acuïtat d'una llengua ben trempada, sinó a aquest patiment per la norma, per allò que es pot dir i allò que no es pot dir, a la por del castellanisme. No ens fa cap falta potinejar textos com els de Vayreda i el de Rusiñol com si aquests dos grans escriptors fossin uns alumnes díscols que no haguessin aprovat el nivell B dels certificats de català de la Generalitat. Atrevir-se a tocar la seva prosa, més enllà d'una superficial regularització ortogràfica, revela la inèpcia dels mestretites.

     En la propera nota explicaré de quina manera s'ha desgraciat El català de la Manxa seguint aquest absurd criteri editorial.    

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (2): EL POBLE GRIS

Santiago Rusiñol, El poble gris (1902). Edicions de 1984, 2007.

Llegit un segle després, aquest volum de narracions entorn d’un poble, més que gris, negre, sòrdid, sec, desanimat, resulta aclaparador i paradoxal. Ara que són moneda corrent l’agroturisme, la vida neorural i els aliments ecològics com a antídot contra un progrés insostenible, accelerat febrosament fins al descontrol, sobta aquesta visió aterridora i devastadora –dos dels adjectius amb què remarca Mita Casacuberta que va ser rebut el llibre al seu temps– d’un poble de terra endins, petit i somort. Ara bé, que no han marxat de pagès milions de persones en els últims cent anys? Bé sembla que ho explica aquest Rusiñol lúcid, irònic i penetrant en retratar un poble genèric i sense nom, que n’és molts i alhora no n’és cap. Les narracions introductòries provoquen una certa prevenció: sembla que Rusiñol parla carregant massa les tintes, abusant del sarcasme, de la superioritat de l’urbanita. Però aquesta impressió es va esvaint progressivament i deixem de veure ninots satiritzats en els tipus del poble que ens va presentant, i anem descobrint la implacable duresa de la seva existència, i així l’humor es combina amb una profunda descripció de la quotidianitat de pagès, que en alguns moment sembla prefigurar la murrieria de Pla. A poc a poc, i amb una prosa precisa, viva, plenament vigent, textos com “Les velles”, “Les mosques”, “El quefe d’estació”, “El cant del batre”, “El mal del poble” o “Les nits de cada dia” se’ns van quedant a la memòria i se’ns imposen amb rotunditat. Un llibre esplèndid, gens envellit, molt intel·ligent i sensible. L’edició del text per Miquel Oller sembla respectuosa amb la llengua de Rusiñol, en general, tot i que els criteris de regularització són explicats molt sumàriament. El nombre d’errades és excessiu, mostra d’una descurança editorial fora de lloc. [7 d’agost, 2007]

DUES NOVEL·LES DE RUSIÑOL (1):

RUSIÑOL EN TECNICOLOR 

Santiago Rusiñol, El català de la Manxa. L’Avenç, 2014.

Ressenya publicada al “Quadern” d’El País el 3 de juny.

No sé si la recuperació, cent anys després que la publiqués Antoni López, Editor, de l’última novel·la de Santiago Rusiñol (1861-1931), El català de la Manxa, respon a l’oportunitat de l’enèsim rebrot del debat Catalunya-Espanya, ara conegut com “el procés” o “sobiranisme”. No ho descarto. És indubtable que el conflicte entre l’empenta modernitzadora catalana i l’endarreriment secular espanyol batega en la novel·la, publicada el mateix any que Catalunya aconseguia engegar –no sense entrebancs i desconfiances del govern espanyol– l’eficaç i innovador projecte d’autogovern que va ser la Mancomunitat, del qual ara es commemora el centenari. De fet, el mateix Rusiñol havia intervingut en el debat en declarar-se partidari de la candidatura unitària Solidaritat Catalana (1905-1909), com recorda Margarida Casacuberta a l’epíleg d’aquesta edició.

Però aquesta no és l’única lectura ni la més important que admet la novel·la. Hi ha també el contrast poble/ciutat (complex, gens simple, que Rusiñol ja havia abordat dotze anys abans a El poble gris), i sobretot s’hi reporta, de manera evident, el xoc de les tendències progressistes, revolucionàries i anarquistes amb la societat tradicional. Pesa molt encara la recent Setmana Tràgica en la caracterització que fa Rusiñol del català del títol, un internacionalista i pacifista fugitiu d’aquelles jornades de violència que, després de ser acollit per un compatriota establert com a cantiner en un poble al lloc més erm de La Mancha, intenta conscienciar els vilatans sobre la seva condició social i els seus drets, empès per un quixotisme fruit dels “llibres de cavalleries” que ha llegit, és a dir, la literatura social i política de l’obrerisme. Els resultats, a més d’un fill que se li fa torero, ens els podem imaginar.

Es tracta, doncs, d’una novel·la de reflexió social, vinculada al present (s’hi parla de Marx, de Rousseau, de Kropotkin, s’hi canta “La Internacional”), i que va encertar el tret: entre la indiferència dels noucentistes, El català de la Manxa va tenir un notable èxit de vendes i va guanyar el premi Fastenrath l’any següent. Llegida ara, els tòpics i l’esquematisme de l’acció, que es desplega, com és freqüent en Rusiñol, mitjançant una successió poc dinàmica de quadres, constitueixen un llast, com ho és l’estranya combinació de castellà i català, poc realista, amb què estan construïts els diàlegs: quan els personatges parlen en castellà, estan traduïts al català amb alguna pinzellada castellana. Però tot això no resta valor als encerts de Rusiñol, esmolat en el retrat de contrastos i vigorós en les descripcions (el palau de l’hidalgo del poble, els camperols batent el blat sota un sol infernal, els jardins d’Aranjuez, que coneixia bé). Sobta, també, un poderós somni que descriu, premonitòriament, una desfilada comunista massiva, digna de la Plaça Roja de Moscou.

Molt criticable és, en canvi, la innecessària modernització que s’ha fet de la llengua de Rusiñol. No és la primera vegada que a L’Avenç retoquen una novel·la prefabriana, però aquest cop ni se’ns avisa que s’ha fet ni quin ha estat el criteri. En actitud de policia lingüística neonoucentista, es canvia arreglar per arranjar, desde que per des que, fondos per pregons, cine per cinema, s’apropa per s’atansa, etc., com si el català de Rusiñol fos incomprensible. Llegir-lo així és com veure acolorida una pel·lícula en blanc i negre: un despropòsit inútil.