SUITE PUIGDEVALL (i 3): REFLEXIÓ DEONTOLÒGICA

La crítica literària que es fa als mitjans periodístics no és ben bé un ofici, sinó més aviat una afició. Hi deu haver molt poca gent que en visqui, que ho tingui com a ocupació principal: encara que escriguis una ressenya setmanal, i penso que és minoria la gent que ho fa, val més que tinguis una altra feina per guanyar-te alguna cosa semblant a un sou decent. Jo diria que escrius ressenyes per gust, perquè t'agrada llegir. Abans de la crisi de la premsa a causa de la irrupció dels mitjans globals i digitalitzats, podia ser una manera de fer-se un sobresou, però em fa l'efecte que això ja és història. No dic que no hi hagi meritoris i grimpadors que s'hi dediquin per obrir-se pas, però em fa l'efecte que és una espècie en extinció perquè l'hàbitat literari s'està escarransint fins a l'extrem.

     Malgrat aquest canvi, associat a la crisi dels mitjans en paper, encara sovintegen els exabruptes dedicats a la corrupció dels crítics, un veritable clàssic del gènere. L'any passat, la insigne poeta a qui no queda més remei que defensar en nom de la llibertat d'expressió, però pels versos de la qual no posaria la mà al foc ni sota la més perversa de les coaccions, va tornar a insistir sobre el malvat poder de la crítica en una carta oberta involuntàriament còmica, no sense compadir-se dels últims mohicans de la decència: "Sé que hi ha crítics que voldrien llegir i no adular, però acabarien perdent la feina, ja que segons quines editorials o autors no es poden tocar". No és que, de tant en tant, no hi hagi hagut algun cas d'aquests (el de l'expulsió d'Ignacio Echevarría d'El País, tot i que ja una mica antic, és emblemàtic), però, vaja, es poden llegir crítiques diguem-ne negatives d'autors consagrats o "poderosos" amb una certa normalitat. Una altra cosa és que algú tingui ganes que parlin bé d'ell i vegi que la cosa no arriba i s'imagini perverses conspiracions.
     
     Però les cleques segueixen caient al clatell dels crítics. Fa un parell de mesos, va ser Empar Moliner qui, de manera discreta i sense escarafalls excessius, es va queixar d'una crítica que li havia fet Marina Espasa. Moliner, múrria, agraïa el comentari d'Espasa però en qüestionava l'ètica: una escriptora amb novetat als prestatges com Espasa no hauria de fer crítiques. Deixant de banda el fet que molta de la millor crítica que s'ha fet al llarg de la història l'han fet escriptors, l'argument de Moliner grinyola per tot arreu. Espasa és una bona lectora i si pel fet d'haver publicat un parell de novel·les, que és improbable que l'hagin fet rica, ha de deixar de publicar ressenyes, tots hi sortirem perdent, inclosa la butxaca d'ella.

     L'enrabiadeta de Moliner em va recordar un article ja una mica antic de Javier Marías en què proposava una sèrie de regles per fer crítica de llibres com Déu mana i que començaven, precisament, per l'argument emprat contra Espasa: "Un novelista no debería hacer nunca crítica de novela, ni un poeta de poesía, sobre todo de las de sus compatriotas" La intenció de l'article és bona. Marías hi fa servir arguments de tota mena: n'hi ha de raonables, d'obvis i d'exagerats, que de fet impedirien que gairebé ningú pogués escriure sobre llibres, sobretot en societats literàries petites com la nostra. D'altra banda, el mateix Marías reconeix sobre les regles que estableix: "Lo más probable es que yo mismo haya incumplido algunas, pero eso no sería óbice para propugnarlas. Como siempre en estos casos, esas reglas se formulan más como prohibiciones que como obligaciones, esto es: por la vía negativa" No cal que ho digui: fa poc s'ha sabut que ell, Pérez-Reverte, Almudena Grandes i altres escriptors han posat en marxa un web literari dirigit i "alimentat" per ells on apareixeran crítiques. També dels seus llibres, em pregunto? 
     
     He engegat aquest preàmbul per introduir les reflexions que em vaig fer quan em van proposar ressenyar Els convidats de pedra de Ponç Puigdevall. Es tractava de ressenyar el crític de referència del "Quadern" d'El País, on sortiria la ressenya. A més, l'any 2000, Puigdevall havia escrit una ressenya elogiosa del meu assaig sobre Ausiàs March al mateix "Quadern" (quan jo encara no hi escrivia). Sóc el primer que arrufo el nas i desconfio quan un suplement inclou la crítica d'una novetat d'un dels autors que hi escriu o que publica en el mateix diari. Som malpensats de mena i tendim a pensar que l'ensabonada està garantida. Segons el catecisme crític de Marías, aquesta ressenya devia estar fora de lloc. Vaig dubtar i vaig rumiar-ho: no s'hauria de parlar d'un crític de la casa? Seria tan injust com parlar-ne bé simplement per compromís i no perquè el llibre no s'ho valgués. Poc després em van encarregar també la ressenya de l'última novel·la de Puigdevall, el "temible" crític de novel·les (l'última víctima, Víctor Amela, autor d'una suposada novel·la en català digna d'un premi molt ben dotat). Vaig llegir els dos llibres seguits i les ressenyes van sortir amb poques setmanes de distància.

     Conclusions. Procuro no ressenyar llibres que no valen la pena (o que m'ensumo que no la valen), d'acord amb l'assenyat criteri expressat per Auden a The Dyer's Hand: "Lo único sensato que puede hacer un crítico es omitir toda mención de las obras que considera malas, mientras realiza una vigorosa campaña a favor de aquellas que considera buenas, especialmente si han sido ignoradas o subestimadas por el público" (cito segons la traducció La mano del teñidor, de Mirko Lauer i Abelardo Oquendo, publicada el 1973 a Barral Editores). He desestimat ressenyes després d'haver llegit mig llibre, i probablement no tornaria a fer el que ha fet Puigdevall amb Amela, un tipus de ressenya que, desobeint Auden, alguna vegada vaig escriure (amb víctimes com Maria de la Pau Janer i Paulo Coelho). Torno a donar-li la raó a Auden: "Atacar los libros malos no sólo es una pérdida de tiempo, sino también un peligro para el carácter. Si un libro me parece realmente malo, entonces el único interés que puedo tener para escribir acerca de él es la exhibición de mi inteligencia, mi ingenio y malicia. Es imposible que alguien reseñe un mal libro sin pavonearse".

     En tots dos llibres de Puigdevall he trobat una gran intel·ligència, i és indubtable que es tracta d'obres que tenen tots els números per passar desapercebudes, sobretot Els convidats de pedra, com el mateix Puigdevall remarca al pròleg: una col·lecció de ressenyes d'una colla d'escriptors rars, oblidats o mal llegits té un públic escàs. I Puigdevall té el seu públic i també alguns fidels glossadors (com ara Vicenç Pagès, que ressenya tots els seus llibres, fins i tot quan, ehem, una de les narracions li és dedicada: Marías, ataca!), però també és cert que els penjaments que li dediquen alguns són considerables: Héctor López Bofill el va titllar d'"escòria" i algú que no firma (i que, erròniament, segons em confirma ell mateix, el digital tribuna.cat va atribuir a Vicent Usó amb la seva foto; ja ho han esmenat) s'hi va referir com a "sinistre personatge". I he llegit coses molt més bèsties suposadament escrites per amics o coneguts seus que, sorpresa, han estat esborrades d'Internet. A mi em resulta ben indiferent que Puigdevall donés suport a la constitució de Ciutadans. Puc estar d'acord o no (més aviat no) amb el que defensa aquest partit, però la discrepància política no m'afecta en absolut per valorar l'obra literària de Puigdevall, com sí que els passa al tal López i a altres nacionalistes. No crec que a Ciutadans hi hagi més fatxes que a Junts pel Sí, però en tot cas no he vist mai que els criteris literaris de Puigdevall estiguin determinats pel seu pensament polític, que expressa convenientment en articles d'opinió.

     En fi, acabo aquesta disquisició metodològica. Puigdevall, a qui no conec personalment, em va escriure per agrair-me les dues ressenyes (i això que la segona no era precisament entusiasta, perquè D'incògnit em va deixar un regust a novel·la no plenament aconseguida; de fet, potser és precisament el "Quadern" d'El País un dels mitjans on menys s'ensabona Puigdevall, perquè la ressenya que va fer Jordi Gràcia de L'atzar favorable no era tampoc ditiràmbica: no devem ser tan venuts, doncs). Per cert, Puigdevall em va explicar en un dels missatges que el text de la contracoberta d'Era un secret no l'havia escrit ell, com jo insinuava en una de les ressenyes, cosa que demostra que Vallcorba va ser més puigdevallià que ell mateix.

SUITE PUIGDEVALL (2): DESASSOSSEC SOTA LA PLUJA

Ponç Puigdevall, D'incògnit. Tusquets, 2016.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 14 d'abril del 2016.

No es pot dir que Ponç Puigdevall sigui un escriptor que amaga les seves cartes. Des de 1991, quan va guanyar el premi Andròmina amb les narracions d’Un silenci sec, on es van assenyalar ressons de Thomas Bernhard, ha publicat quatre llibres més, cadascun diferent però tots amb un món recurrent i ben identificable: atmosferes opressives, personatges solitaris i obsessius, frases llargues en paràgrafs que ocupen pàgines compactes de text, i una prosa precisa, minuciosa, sense diàlegs. Qui avisa no és traïdor: ho deixava clar al segon llibre, Era un secret (1998), amb una coberta il·lustrada amb un dibuix senzillament terrorífic i un text de contracoberta –com sap qui hagi circulat pel món editorial, sovint els redacta el mateix autor– que pintava un panorama tètric i depriment i que convidava a sortir corrents. Maniobres de distracció que deixaven pas a una dotzena de relats de gran qualitat.

            Entre aquells dos primers llibres i els tres publicats des de 2010 van transcórrer dotze anys. L’estil i el món narratiu de Puigdevall s’han consolidat, amb variacions que han enriquit una proposta literària rara en la nostra tradició, gairebé subterrània, però que remet a grans autors de l’últim mig segle, com Juan Benet, dotat com Puigdevall d’una prosa hipnòtica i elegant, com António Lobo Antunes, un altre explorador tenaç de la neurosi i el dolor en la societat contemporània, o com Peter Handke, amb qui comparteix l'aclaparadora exactitud en el seguiment dels meandres mentals dels protagonistes i dels seus vagareigs per escenaris sovint esquerps.

El món de Puigdevall és eixut, clos i desesperançat. Retrata esperits ferits pel passat que busquen un recer on llepar-se les ferides i, si s’escau, gaudir del plaer de la venjança. El lector que accepti aquestes regles de joc s’haurà de preguntar, en tot cas, si els mitjans dedicats a bastir un univers tan singular demostren ser eficaços i si el resultat és reeixit. I convindrà, també, que deixi de banda la clau autobiogràfica, citada sovint tant en els elogis que ha rebut Puigdevall com en les ferotges invectives d’alguns detractors. És innegable que la crisi personal que va viure pot ser pretext i material literari, però el valor de la seva obra va més enllà del testimoni personal o del safareig dels noms amagats.

 Així, després de la calidoscòpica i bigarrada Un dia tranquil (2010, Premi Ciutat de Barcelona), el més proper que ha escrit Puigdevall a una novel·la divertida i de ritme trepidant, i dels relats de L’atzar favorable (2012), minucioses cal·ligrafies de la por, la soledat i la incomunicació, animades, però, per personatges carregats d’il·lusions que tempten l’atzar, a la novel·la D’incògnit, que reprèn i desenvolupa un breu text homònim publicat el 2002 a The Barcelona Review, Puigdevall s’ha plantejat un veritable tour de force: seguir fil per randa, en nou densos capítols, la fugida del protagonista, Benet, un home ferit, indecís, poruc, aclaparat per un fracàs amorós i obsessionat per recuperar una dona del passat. En un sinuós estil indirecte lliure, Puigdevall tanca l'objectiu de la càmera i el concentra en un espai minúscul, la ment de Benet. Gairebé res més no hi compta: la resta de personatges amb qui es relaciona no tenen nom, excepte les dues dones que l'obsessionen, Diana i Helena (nou homenatge de Puigdevall al conte de John Cheever Adéu, germà), absents, però, en tot moment. L'escenari és una Girona sotmesa a una pluja constant i inclement. Atrinxerat al pis dels oncles, Benet repeteix durant uns pocs dies unes rutines malaltisses, ensopega sempre amb la mateixa gent i espera en va una solució al desfici vital, devorat per la por.

Puigdevall s'aplica amb un rigor implacable a aquest relat minuciós, gairebé un deliri existencialista: allarga més que mai les frases i els paràgrafs, i farceix el text d'incisos que recorren totes les possibilitats dels dubtes i els raonaments que assalten Benet. Gairebé sense humor, domina un brutal sarcasme. El conjunt resulta, potser, massa explícit. El recurs constant a verbs que descriuen l'activitat mental de Benet i el lèxic sempiternament negatiu actuen com subratllats redundants. És possible que la hiperconsciència de Benet hagués resultat més convincent si Puigdevall hagués recorregut al monòleg interior pur, una tècnica que ha utilitzat poc, però amb encert. En tot cas, la intacta autoexigència i la voluntat d’arriscar eixamplant les formes narratives, malgrat els dubtes que pugui plantejar D'incògnit, fan que l’aventura literària de Puigdevall es mantingui en un lloc destacat –i insòlit– de les nostres lletres.

SUITE PUIGDEVALL (1): ELS ALTRES CATALANS

Ponç Puigdevall, Els convidats de pedra. El Llop Ferotge, 2015.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 9 de març del 2016.

Tot i l’aparença factícia i efímera, la crítica literària que es fa en els mitjans periodístics, quan s’exerceix amb regularitat, constància i rigor, acaba generant un discurs coherent, més lligat i profund que no sembla, i que, en el cas de lectors voraços i exigents com Ponç Puigdevall (1963), eleva la ressenya al grau de gènere literari amb tot el dret. Puigdevall, que escriu des de fa bastants anys en aquest “Quadern”, ho demostra en el conjunt d’articles i ressenyes aplegats a Els convidats de pedra, publicats majoritàriament a El Punt entre 2000 i 2002 i que, com assenyala a la “Nota explicativa”, se’ls va plantejar, des del moment que li van oferir una secció setmanal, com “un llibre d’articles concebut des del primer fins a l’últim com a llibre”.

        La coherència no ve només del fet que decidís abordar la lectura d’un bon nombre d’escriptors catalans poc tinguts en compte o senzillament ignorats per la historiografia. Si d’ara endavant caldrà tenir en compte aquest volum és perquè Puigdevall hi dibuixa, més enllà de la visió de cada autor o de cada obra en concret, un panorama alternatiu, una mirada més rica i generosa sobre el conjunt de la nostra literatura. En primer lloc, perquè com afirma en presentar Gabriel Fuster i Mayans, “la pràctica literària no és res més que l’enriquiment de la tradició”. Els convidats de pedra proposa una llaminera i apassionada ampliació del repertori català, sotmès a massa restriccions per motius tant estètics (el diktat postnoucentista o el del realisme històric) com polítics (ser escriptor i franquista o reaccionari no està ben vist). Potser per això, perquè aspira a rescatar bona literatura poc o gens llegida, a eixamplar l’abast de la tradició, Puigdevall parla sovint d’escriptors de dietaris i de memòries, de reculls d’articles i de reportatges periodístics i de viatges, és a dir, formes de prosa no estrictament ficcionals, i quan evoca la “diabòlica mania d’escriure” del Baró de Maldà, recorda un altre grafòman com Josep Pla i remarca aquesta literatura del detall, de l’experiència, de la memòria, com una de les línies de força de les lletres catalanes.

Seria desencertat entendre aquest llibre separant-lo de la resta de l’activitat crítica de Puigdevall –tan temuda i blasmada per alguns com admirada per altres–, que es concentra, habitualment, en la literatura contemporània. Els convidats de pedra és molt més que una galeria de marginals i marginats, tot i que hi trobem algun escriptor fracassat, vençut per la consciència de les pròpies mancances, com Francesc Rierola, i algun rar amb vocació de maleït, com Anton Isern. A més de rescats i vindicacions d’autors irreductibles a les etiquetes de manual, el volum aporta també mirades alternatives a noms consagrats, com Espriu –de qui assenyala la contradicció entre la seva autoexigència i la simplificació mitificadora a què ha estat sotmès–, Pla, Rusiñol, Sagarra o Carner, defugint tòpics i proposant lectures enriquidores.

L’exigència de Puigdevall és aquí la mateixa que l’ha establert com a crític de referència (i, també, com a autor d’una obra narrativa curta però valuosa). Reconeixem l’aspre denunciador de la vacuïtat de tants escriptors actuals sense nervi ni cura per l’estil quan, tot parlant del crític d’art Jordi Benet, admira “una generació on el fet d’escriure correctament no era una anomalia sinó un insignificant símptoma de normalitat moral”. Pàgina rere pàgina, entre descobertes d’autors que fa venir ganes de llegir i retrobaments d’altres sovint considerats “menors”, Puigdevall reivindica la felicitat que s’amaga en els llibres, en tota mena de llibres: troba “el batec d’una possible novel·la” en un receptari d’adrogueria de cap a 1800, i destaca en les memòries del vuitcentista Francesc Aragó que “el relat d’aventures verídiques ens transporta cap al territori de la imaginació”, és a dir, cap a la literatura.

         El poder de la literatura l’expressa, en fi, un altre convidat de pedra, Edmon Vallès, quan, en el seu Dietari de guerra de combatent de la lleva del biberó, devastat pel conflicte i refugiat una estona en la lectura, constata: “Per un moment m’adono que és més important la correspondència de Goethe amb la senyora Stein que la trinxadissa d’una obscura brigada durant una guerra civil en un país de segona categoria, especialista en guerres civils”.

CINEMA DEL SEGLE XI

Fotografia de David Levene (The Guardian)

Montserrat Pagès i Paretas, El Tapís de Bayeux, eina política? Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2015.

Ressenya publicada avui al "Quadern" d'El País.

No hi deu haver res que defineixi més la humanitat que la inacabable capacitat d’explicar-se històries. Ho hem fet des dels temps remots, quan els ancestres més reculats guixaven escenes de la vida precària i salvatge a les cavernes. I, saltant per damunt dels segles, trobem un grapat d’històries captivadores darrere el singular i bell llibre que presenta la historiadora de l’art Montserrat Pagès i Paretas (1951), conservadora d’art romànic al Museu d’Art Nacional de Catalunya. Començant per la mateixa gènesi del llibre: el que havia de ser una simple referència marginal en un estudi sobre una altra matèria (la pintura mural romànica i gòtica) s’ha convertit en una completa Anàlisi de les imatges i nova interpretació, com diu el subtítol, del cèlebre Tapís de Bayeux. Pagès no va poder resistir-se als misteris i les contradiccions suscitats per aquesta seductora creació medieval, un extraordinari brodat de més de setanta metres de llargada que relata la batalla de Hastings, que va enfrontar, el 1066, els anglosaxons i els invasors normands encapçalats per Guillem el Conqueridor.

Pagès ressegueix minuciosament totes les històries que estan vinculades al Tapís, reproduït en una gran part en trenta-quatre magnífiques làmines a color, i mira de treure’n el trellat. Primer, fa una lectura detallada de les imatges del Tapís, teixit poc anys després dels fets que narra i que constitueix, de fet, una fascinant crònica visual d’un conflicte bèl·lic. L’enganyosa simplicitat de les figures, la sintaxi de les imatges, molt ben descrita per Pagès, i el format apaïsat fan pensar en el zoòtrop, aquella espècie de timbal cilíndric inventat al segle XIX que, en girar a gran velocitat, mostrava figures en moviment, tot prefigurant l’aparició del cinema. La del Tapís de Bayeux és una història de fidelitats i d’intrigues de palau, de jocs de poder i ambicions que es resolen amb una invasió i un combat desigual.

            Darrere d’aquesta “pel·lícula” històrica del segle XI hi ha, però, moltes preguntes a fer, i Pagès les formula. El Tapís enalteix el guanyador de la batalla? Per què el van brodar, doncs, a Canterbury els vençuts? Per què es conserva a França, si els invasors no surten ben retratats? És un relat heroic o la denúncia d’una traïció i d’una crueltat excessiva? Per això, després de descriure el Tapís, Pagès repassa totes les interpretacions que se n’han fet, en revisa i avalua els arguments, hi detecta els punts febles i s’atreveix a formular una teoria pròpia: el Tapís denunciaria davant el nou rei d’Anglaterra, l’invasor Guillem, les males arts del seu conseller, el bisbe Odó, el malvat de la història, que exerceix despòticament el poder a l’illa en nom de Guillem després de la batalla de Hastings.

            La hipòtesi de Pagès és convincent, està ben plantejada i aspira a ser tinguda en compte en la historiografia internacional especialitzada (el llibre es presenta amb la traducció anglesa tancant l’edició). No tots els arguments de Pagès són igual de ferms, però, en qualsevol cas, per al lector encuriosit, aquest és un llibre atractiu, molt acurat en la presentació visual –no tant en el text, de vegades repetitiu i amb massa errades tipogràfiques– i que fa reviure els encants i la colpidora bellesa del Tapís de Bayeux, i del fragment de violenta història que reporta. En definitiva, es tracta d’una excel·lent contribució catalana al coneixement i al gaudi d’una obra d’art universal.

NOTES DE DIETARI

Ho va dir Tina Vallès en una entrevista mesos enrere, i no es pot dir més justament: "Escrivint buido una mica el cap i se'm posen els mobles a lloc. Escriure pot servir per fer net. Rellegint allò que hem escrit comprenem moltes coses". Jo he escrit dietaris, en quaderns –quan hi he dedicat més temps– o en notes i papers solts, en èpoques disperses i menys constants. Dietaris que no són pròpiament contenidors d'efusions personals, sinó més aviat el resultat de filtrar mitjançant el llenguatge aquest contrast amb la realitat que és l'experiència quotidiana. Per això, el dietari és com un calaix dels mals endreços, que acull tant el clic del pensament revelador (l'epifania que deia Joyce, encara que pugui sonar pedant) com el retrat o la descripció més planera. Al dietari tenen cabuda els fragments de lectura subratllats, en què et reconeixes o que, pel motiu que sigui, vols salvar de l'oblit, i també reflexions sobre el llenguatge i la societat, sobre un mateix o sobre els altres, i fins i tot petites ficcions que sobrevenen. Escriure una nota de dietari és com parar la pilota amb el pit i deixar que baixi a plom a terra mentre fas el moviment d'engaltar el xut. Consisteix en una acció ràpida, fugaç, però que tot i això respon a una tècnica intuïtiva que no pots ignorar. És clar que no sempre aconsegueixes un gol per l'esquadra, però l'esforç esmerçat equival, com diu la Tina, a un bon exercici d'higiene mental. Periòdicament recolliré i rescataré aquí notes de dietari. Aquí en van algunes dels últims mesos.

* * * * *

Autotransport. Una dona avança pel carrer asseguda en una cadira de rodes motoritzada. Fa una última xuclada a la cigarreta i deixa caure la burilla a terra. Bé, no ben bé a terra: cau sobre el reposapeus de la cadira. Una paperera ambulant.

Dignitat. Encara hi ha gent que fa periodisme, és a dir, que fa preguntes: "D'acord, és guerra bruta però... per què no entren mai a la seu d'ERC o de la CUP?", titula Roger Pala a Crític.

Llenguota. La pèrdua de l’oremus lingüístic està arribant a extrems d’imbecil·litat sensacionals. És la impressió que trec quan llegeixo aquest titular: “Show cooking de descoberta de l’espàrrec a Mercat de Pagès de X”.

Relectures de la història. Celebrar la nostra festa nacional el dia que commemora una carnisseria inútil que no va portar sinó més destrucció al país ja deu ser una mostra del nostre tarannà. Però trobo que és una ximpleria superior proposar com a divisió territorial d’una Catalunya democràtica una institució monàrquica com la vegueria, quan el veguer, o vicari, era un delegat dels nobles i dels monarques per controlar la societat, sovint enfrontat als interessos de la Generalitat i dels consells municipals. Com és un disbarat que la policia catalana rebi el nom de Mossos d’Esquadra, continuació de les Escuadras de Paisanos establertes el 1719 pels corregidors borbònics en substitució dels sometents tradicionals. Aquestes Escuadras es van dedicar, entre altres coses, a perseguir les restes de partides de miquelets austriacistes. Ara que 1714 sembla que sigui una gesta heroica d’abans-d’ahir que dóna sentit al demà passat, això sona a paradoxa sarcàstica. A més de manipular o inventar-se la història, com se'ns retreu sovint –i com, d'altra banda, fa tothom–, el que em rebenta més és el menyspreu i el desinterès per conèixer la història amb sentit crític, com si tant fos una cosa com la contrària.

England, England. El gran Ramón Lobo escriu sobre la lata immensa del Brexit (i, ara, el Bremain: admirable creativitat de l'anglès) i aporta una citació de l'irlandes George Bernard Shaw (que no localitzo, però, en una recerca ràpida; en qualsevol cas, està molt ben trobada) que els anglòfils militants hauríem de tenir sempre en compte per refredar passions exagerades: "A los ingleses les gusta presumir de lo que no es suyo. Presumen del té, que es de Ceilán; del whisky, que es escocés, y de Bernard Shaw, que es irlandés".

Maledicció. No sé si és per pura coincidència o perquè el rebombori del congrés mundial del mòbil a Barcelona fa refrescar el tema i els caps de redacció donen indicacions als redactors per escriure sobre temes d’“actualitat”, tornen a sortir articles als diaris sobre un afer que no és gens nou però que normalment queda apartat de les notícies (potser perquè, de fet, és una notícia continuada): l’explotació (en tots els sentits de la paraula) del coltan, aquest mineral tan valuós que resulta imprescindible per al desenvolupament de les tecnologies digitals. I penses: quina abominable maledicció no deu pesar sobre Àfrica perquè un país com el Congo no pugui prosperar tenint el 80 per cent de les reserves mundials d’aquest mineral, mentre que, per exemple, els règims de la península aràbiga segueixen podrits de diners amb el negoci del petroli.

Llenguota. A la feina, ens expliquen el canvi de programari que faran properament als nostres ordinadors i una informàtica ens engega la frase següent: “Microsoft ha discontinuat el WindowsXP”. Que fàcil que és parlar complicat. Vénen ganes de sortir corrents.

LLIÇONS DE VIDA

Panait Istrati, Els meus començaments. Traducció d’Anna Casassas. Editorial Minúscula, 2015.

Ressenya publicada al "Quadern" d'El País el 18 de novembre del 2015.

Tot bon traductor –com tot bon escriptor, d’altra banda– és, abans que res, un lector. Un lector àvid i curiós. Anna Casassas, una de les nostres traductores més reconegudes i prestigioses, explica que va descobrir el romanès Panait Istrati (1884-1935) en una vella traducció catalana que corria per la biblioteca familiar. Captivada, en va llegir altres obres en francès i no ha parat fins que ha convençut l’editora de Minúscula, Valeria Bergalli –sempre atenta a la bona literatura poc coneguda i que enguany celebra tres lustres del seu esplèndid projecte editorial– per publicar-hi la traducció d’Els meus començaments, un text autobiogràfic d’Istrati escrit en francès el 1927 i que Casassas serveix amb encert, gràcies a una prosa viva i fluïda.

Home de vida atzarosa, Istrati evoca aquí, a l’altura dels quaranta anys, dos episodis crucials de la seva adolescència. Primer, l’entrada, amb a penes dotze o tretze anys, en el servei d’una taverna regentada per un grec a la seva Braila nativa. És una història brutal, la cancel·lació abrupta de la infantesa amb un treball que passa a ocupar totalment la vida del noi, orfe de pare i fill d’una modesta bugadera. Acabada l’escolarització obligatòria i sense recursos per seguir estudiant, tot i les bones capacitats que li reconeix un mestre sensible, busca treball a la taverna atret tant per l’ambient del barri portuari, a la riba del Danubi, com per les ganes d’aprendre grec, la llengua del seu difunt pare. El que hi troba, però, és una feina duríssima: “Dinou hores al dia, de fatics, d’encàrrecs, o d’estar dret (de les sis del matí a la una de la matinada)”, vivint-hi i dormint-hi –ben poc– tots els dies de l’any excepte “un dia de festa per Pasqua i un altre per Nadal”. L’infant no veu truncada només la vida familiar, sinó també l’anhelat i bulliciós batec del carrer, del qual el separa una “infranquejable muralla xinesa”, enclaustrat setmana rere setmana a la taverna, treballant com un bastaix i sotmès a un tirànic caixer que no vol que cap empleat li pugui fer ombra. Es tracta, en definitiva, de la iniciació d’Istrati en la poc amable vida dels adults, descrita poderosament, amb una incondicional simpatia del narrador per l’infant que va ser, en qui veu una figura de tots els infants, contemplats amb esperit rousseaunià. Però el noi sobreviu i surt, en part, guanyador del repte. Gràcies a un home bondadós, l’inoblidable capità Mavromati, i gràcies al diccionari de romanès que li regala i que li obre un  món.

La segona part mostra Istrati deu anys després, al principi de la vintena, decidit a emigrar a França fent-se polissó. L’experiència de la taverna de Braila, el valor de la fidelitat a qui l’ha tractat amb respecte, han enfortit el jove que ara va darrere la il·lusió d’una vida millor en un altre país. Llegit ara, en plena crisi dels refugiats que veiem cada dia caminant per les carreteres de mitja Europa o llançant-se a les aigües del Mediterrani, aquest capítol resulta dolorosament viu i actual. L’epopeia d’Istrati, que l’acaba portant ben lluny del destí somiat, és plena de misèria, però el relat, vigorós i desimbolt, sembla contagiar-se de l’esperit de Charlot, a qui dedica el capítol, “aquesta pel·lícula de la meva vida”. Així, les pàgines que transcorren a Nàpols són un prodigi narratiu, plenes d’humor i alhora de desesperació, i, com les anteriors, es fan molt curtes i deixen amb ganes de llegir més llibres d’Istrati.

LES VACANCES DE MONSIEUR FOIX

J.V. Foix-Albert Manent, Correspondència (1952-1985). Edició de Margarida Trias. Quaderns Crema, 2015.

Versió ampliada de la ressenya publicada avui al "Quadern" d'El País.

Pere Gimferrer va saludar Cròniques de l’ultrason (1985), l’últim llibre de J.V. Foix (1893-1987), dient que cada novetat del poeta de Sarrià era, per definició, un esdeveniment literari. La rotunditat de l’afirmació se sosté en la profunda coherència i el caràcter compacte del conjunt de l’obra foixiana, pastada i pouada en la rica avantguarda del principi del segle XX però que, de fet, en la seva majoria, no va començar a ser coneguda fins la postguerra, en la successió d’una dotzena de títols que, iniciats amb l’esclat dels sonets perfectes de Sol, i de dol (1947), ocupen un lloc de privilegi en la poesia catalana.

El volum de correspondència que ara s’edita comença precisament quan un Foix ja en la seixantena fa amistat amb el fill d’un company de generació, el també poeta Marià Manent. Albert Manent té aleshores vint-i-un anys i ja és el lletraferit inquiet i activista que serà tota la vida. Admirador d’un Foix que tres anys abans ha publicat Les irreals omegues, un poemari impressionant, decisiu en l’establiment del seu singular mestratge, Manent comença a tractar amb reverència i un punt de pedanteria el poeta, que l’acull cordialment, però, amb la confiança dels anys, Manent s’atrevirà a retreure-li un “rebentisme còsmic”, fent-se ressò d’algunes crítiques a l’actitud isolada i deliberadament marginal de Foix.

El gruix de les cartes publicades correspon sobretot als anys cinquanta i la primera meitat dels seixanta. Hi dominen les de Foix i, de manera assenyalada, les escrites a l’estiu durant les vacances al Port de la Selva, lloc essencial en la configuració del seu imaginari poètic. Trobem així, d’una banda, el report, fidel i irònic, d’una Costa Brava plena d’estiuejants: “Tot de francesos més aviat casolans i d’angleses velles. I qualque madrileny estantís”. El turisme creix, cada cop hi ha més cotxes i més gent de moltes nacionalitats, i el 1959 els francesos són ja “més de la meitat del cens de la vila”. Als anys seixanta, Foix percep la degradació d’un país en venda i que s’acomoda al guany fàcil: l’ofici de pescador es va perdent quan pots viure dels lloguers dels estiuejants i els estrangers “ho compren tot, amb follia” i construeixen arreu. Però el to general és més aviat festiu, i comenta murri les sortides i els balls dels joves “amb noies empantalonades i francament arrambadisses”. Ja en la vuitantena, celebra la visió, durant un passeig costaner, de “tres noies alemanyes, a pèl i sense vel”.

    

          Però, d’altra banda, aquest llibre resulta valuós sobretot perquè ajuda a conèixer millor el pensament i l’obra de Foix en el context de la Catalunya de postguerra. Sovint les cartes són veritables exercicis d’estil: n’hi ha una escrita en el dialecte local, i n’hi ha set en vers, on, com indica amb encert Manent, “hi ha el líric, el satíric i l’observador”. La facilitat versificadora de Foix és extraordinària: explica que ha escrit a raig un poema de 73 versos i que no li costa gens inventar-ne. La relació amb l’entorn literari i resistent queda ben dibuixada: admira sense concessions Carles Riba i sent amb dolor el buit de la seva mort prematura; valora menys Sagarra, que troba important però no com Carner o Riba, i l’envia “al purgatori amb En Xènius!”; li fan una mica d’angúnia els “pairalistes ben intencionats”, aquest “felibrisme” folklòric que es reuneix cada any al concurs parroquial de poesia de Cantonigròs; no acaba de veure clar la tendència de Serra d’Or a obrir-se cap a punts de vista marxistes; i s’encén amb un insolent Joan Triadú, a qui omple d’adjectius poc amables (de “cantonigrossenc” a “bocaestret”) perquè el tracta de vella glòria ofesa quan ell viu ben content amb el reconeixement no majoritari però de qualitat que rep la seva obra.

        El llibre reforça el perfil que ja coneixem de Foix, amic del classicisme i de la modernitat, com es desprèn de les seves lectures: “Obro el darrer Camús o el renaixent Petrarca”. Llegeix també novetats policíaques de la Gallimard i escolta música francesa de jazz, mentre, atent al paisatge capriciós, “cerco rocs abstrets i rels figuratives”. Es queixa que les visites el distreuen, però no dubta a convidar insistentment Manent a visitar-lo al Port de la selva i que l’acompanyin uns joves Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. Sens dubte, les vacances de Foix convertien el Port de la Selva en un cau literari de primer ordre.

PERDRE ELS PAPERS (O ELS FILLS)

Poc abans de les vacances de Nadal, el meu fill petit va venir de l'escola amb aquest paper:

          Es tracta d'un document antològic. D'entrada, pel llenguatge, o més aviat la llenguota que gasta, des de l'inevitable "des de la Regidoria" a l'orgia perifràstica i eufemística de "es pretén contribuir a augmentar l'autoprotecció", passant per la temible pinzellada burocràtica del "degudament identificats", per no parlar de les faltes d'ortografia i de redacció (és una escola, eh?, no una associació de veïns; però ja hi estem acostumats: que hi hagi faltes en aquestes notes o fins i tot als exercicis escolars no és infreqüent).

          Però el pitjor, és clar, és l'absurda mentalitat que hi ha darrere aquesta acció pública, pagada amb diners de tothom (l'empresa que ha fabricat el coi de braçalet deu estar contenta dels diners que s'ha embutxacat per un objecte tan manifestament inútil). Aquella broma que es fa de vegades de les parelles que es diu que tenen primer un gos abans de posar-se a fer fills sembla que s'hagi fet realitat, i ara l'Estat ens converteix els fills directament en gossos, amb braçalet/corretja inclòs. De nens sempre se n'han perdut, i tractar els pares d'imbècils demanant-los que posin aquests artefactes als seus fills abans de sortir no trobo que sigui feina de cap govern, més que més ara que la majoria van escuradíssims de pressupost. La incompetència de molts dels nostres polítics, capaços d'idear o d'empassar-se una idea com aquesta, tan pròpia de la infantilització galopant a què se'ns pretén sotmetre des de fa dècades, diu molt del desgavell social que ens ha portat on som. Un desgavell molt democràtic, molt solidari i molt bonrotllista, però un desgavell davant del qual necessitem alguna cosa més que "autoprotecció".

LLENGUA DESACOSTUMADA

A casa som quatre i es parlen tres llengües (bé, de vegades en parlem quatre i tot, perquè, per exemple, aquests dies, amb la cosa dels regals de Nadal, toca parla en clau, i ho fem en anglès, perquè els petits no n'estiguin al cas). No patim gaire, doncs, per les nostres identitats, perquè només dos hem nascut a la mateixa ciutat i, d'aquests dos, un només hi ha viscut els primers tretze mesos de la seva vida i no va poder desenvolupar-hi una identitat local gaire forta. A mi mateix em passa que, després d'haver viscut gairebé quaranta-tres anys a la ciutat on vaig néixer, no em va costar gens deixar-la (de fet, me'n vaig anar perquè em fatigava profundament) i quan hi torno a passar per carrers coneguts i importants de la meva vida passada, la meva mirada ha canviat molt, té un punt creixent d'estranyesa, sovint em costa reconeixe'ls, perquè han canviat físicament, perquè els comerços ja no són els mateixos, perquè hi ha un munt de turistes. En definitiva, perquè ha passat molt temps i jo mateix he canviat.

          Però no cal fer-se mala sang amb tot això. Cadascú troba la identitat allà on vol i li ve de gust. No té per què ser un lloc ni un país. Pots trobar-la compartint la vida amb una altra persona, o amb una colla de gent. O en un art (la música, el cinema, la literatura, la dansa...). O en una feina. O en una llengua. En qualsevol cas, la identitat, si un no pateix alguna mena de desequilibri psicològic, no és, al meu parer, una qüestió que hagi d'ocupar un lloc destacat en l'escala personal de valors o en l'experiència quotidiana. Prou feina hi ha a viure i hi ha coses més importants.

          M'ha fet pensar en tot això el magnífic escrit de Jhumpa Lahiri traduït fa un parell de setmanes a The New Yorker. Sí, traduït a l'anglès perquè Lahiri, l'autora de Unaccostumed Earth, un extraordinari volum de narracions que vaig llegir en la traducció d'Eduardo Iriarte, Tierra desacostumbrada, s'ha llançat a escriure en italià. Ha publicat fa poc In altre parole, del qual l'article del New Yorker crec que és un extret. Filla de bengalís benestants emigrats a Anglaterra, nascuda a Londres, criada als Estats Units, estudiant de llatí i d'italià, autora en anglès premiada amb el Pulitzer, casada amb un guatemaltec, Lahiri se'n va anar a viure a Roma darrere una llengua descoberta i estimada cordialment, per forjar-se una identitat pròpia i diferent, distesa de les pressions que el seu constant estranyament social i lingüístic li havia provocat. L'experiència és singular i ella mateixa l'ha explicat:

Mi lengua materna es el bengalí, era lo que hablaba y oía en casa, pero sólo sé escribir en ella mi nombre y la leo con dificultad. Aunque lo lamento, para mí es una lengua oral. Pero, aunque fui educada en inglés y escribo en él, tampoco me siento identificada con este. Para mí el inglés es como una madrastra con la que me llevo muy bien. Cuando nació mi hijo y le tuve en brazos, le hablé en bengalí porque esa era la lengua para expresarle mi amor, la lengua que escuché cuando era niña. Más tarde, cuando mi hijo fue al colegio, los profesores me pidieron que unificáramos el idioma en casa porque su padre, que es de Guatemala, le hablaba en español, yo en bengalí y el no decía una palabra. Así que aprendí a ser madre en inglés.

¿No siente entonces como propia ninguna lengua?

No, hablo tres con cierto dominio –inglés, bengalí y ahora italiano–, pero no creo que si perdiera alguna sufriera mi identidad. Y con cada una siempre encuentro a personas que asumen que no la hablo. En América, cuando era niña, los profesores preguntaban a mis padres si yo hablaba inglés. En Calcuta, como crecí en América, muchos piensan que no hablo bengalí. Y en Italia asumen que soy extranjera. Eso refuerza mi idea de no pertenecer a ninguna lengua. Me divierte, pero también me frustra.

          Anys enrere m'encantava estar en aeroports, perquè m'hi sentia en trànsit, fora de lloc, eren espais intercanviables i sense identitat on em trobava còmode, suposo que a causa del meu caràcter tímid i retret, poc donat a gaires expansions socials. Ara m'agraden força menys, entre altres raons perquè la histèria paranoica de la seguretat me'ls ha fet molt desagradables. Però em segueix agradant la sensació de no ser d'un lloc, de viure en una ciutat que faig meva en viure-hi però que no és la meva perquè no hi vaig néixer ni créixer. N'hi ha que diuen que el nacionalisme, que és la variant ultrada del localisme, es cura viatjant, i potser és cert –tot i que no sempre–, però també serveix conviure amb diverses llengües, perquè és una altra manera de marcar distància amb el teu entorn d'origen. 

ARTUR BLADÉ: CINC MÀUSERS CREMATS

Un amic, editor i nascut a les terres de l'Ebre, en comentar-li la meva admiració entusiasta per l'obra d'Artur Bladé, em va dir: "Si Bladé fos empordanès, tothom estaria dient-ne meravelles" No crec que es tractés d'una boutade malèvola, d'una atzagaiada per menystenir Josep Pla. Més aviat hi vaig intuir el seu murri sentit de l'humor, molt ben aplicat a aquest silenci de plom que sol caure sobre les comarques més meridionals de Catalunya, com si estiguessin mancades de pedigrí en comparació amb la Catalunya profunda, amb la república independent de la Garrotxa i l'Empordà o amb la devoradora metròpoli. Poc poblat, fronterer, sec, el Sud sembla de vegades que no existeixi.

          A Bladé el tenia en la llista àmplia i sempre inacabable d'autors que algun dia vull llegir. No surt en gaires who's who de la nostra literatura, però en algun lloc n'havia llegit algun elogi que me l'havia fet interessant. Indecís entre començar per un dels seus llibres sobre les terres de l'Ebre o per un dels memorialístics, al final em vaig decantar per L'Exiliada. Lectura enlluernadora, de cap a cap. Només té un defecte, i és el títol, que és una gracieta suggerida per Francesc Pujols, company d'exili de Bladé, que porta un ressò de La Ilíada que no treu gaire a cap amb el relat que fa Bladé de l'èxode català cap a França al final de la guerra, durant els primers mesos de 1939. Fora d'això, que no deixa de ser una minúcia, encara que encapçali el llibre, L'Exiliada és un llibre sensacional, apassionant.

          M'han quedat ben gravats tres moments que trobo memorables. El primer, transcorregudes amb prou feines tres pàgines, arriba quan el grup de republicans fugitius en què està Bladé acaba de travessar la frontera pel coll d'Ares i descansa per fi, precàriament –és el 9 de febrer i fa un fred que pela–, en territori francès. Escriu Bladé:

En el curs del matí del dia d'ahir, van arribar a la "nostra" ermita, barrejats amb d'altres fugitius, cinc carrabiners dels que, fins fa poc, vigilaven la frontera. Ja no hi havia res a vigilar. Tots cinc eren joves, gairebé barbamecs. Per tal de lluitar contra el fred, van fer una foguera, però la llenya humida no volia flamejar. Arraulits, encerclaven el feble brasal. Tots els papers que van trobar escampats per allí van fer cap al munt. Aprofitant la flamarada, un dels carrabiners (sense dir un mot i amb una estranya decisió), després de treure les bales del seu màuser, agafà l'arma pel canó i posà la culata al foc. Al cap de poc temps, una flama viva sorgí de la fusta seca. Els altres quatre es van mirar, estupefactes, no sé si de l'acció que presenciaven o del seu resultat. I l'un després de l'altre, en un moment, van imitar llur company. Les cinc culates flamejaven i els canons formaven una estrella...

          Poc després, baixant del mateix camí nevat del coll d'Ares, arriba un escamot de carrabiners amb un comandant al capdavant i els cinc nois s'alcen de pressa per saludar militarment:

El comandant alçà el braç per correspondre, però aleshores va veure el foc amb els fusells mig carbonitzats i la seva mà restà, un moment, indecisa en l'aire. Greu, seriós, intentà de dir alguna cosa. Que hauria pogut dir? El que veia era definitiu i cap mot no va sortir de la seva boca contreta. Devia comprendre que en aquella hora, els fusells dels vençuts ja no eren sinó un tros de fusta per a cremar. I quan els fusells només són això, els comandants... Tot, doncs, era inútil, acabat.

          L'eloqüència de l'escena descrita per Bladé és tremenda. La desfeta de l'exèrcit, del país i de la il·lusió republicana es concentra en la fusta cremada dels fusells i en el gest frustrat i inútil del comandant. La prosa de Bladé és aquí d'una eficàcia i d'una força impecables. Ho és també, més endavant, en un altre registre, quan explica la fugida, pocs dies després, camps a través, "de muntanya en muntanya, de cresta en cresta", seguint "la cançó de l'aigua" del riu Tec, que els guia cap a Corsaví després d'haver deixat Prats de Molló. Sembla una mica la fugida de Steve McQueen al final de La gran evasió, però sense moto. És gairebé impossible que aconsegueixin esquivar permanentment els gendarmes, però Bladé i els seus companys segueixen endavant, fins que troben, exhaustos, una cabana muntanyenca de pastors on faran nit i acabarà l'aventura. És una seqüència ràpida, narrada amb la vivor i la intensitat d'una novel·la.

          Tinc gravat, encara, un tercer record de les pàgines de L'Exiliada. Es tracta del capítol que transcorre a París, on Bladé arriba clandestinament, ja que, com a refugiat espanyol, no té dret a circular lliurement per la República Francesa. Qui hagi llegit les memòries de Wladyslaw Szpilman, el pianista del gueto de Varsòvia, hi trobarà un episodi semblant. És la soledat del fugitiu en un pis buit, de pas, on no s'ha de fer notar ni ser percebut pels veïns, esperant durant hores o dies l'arribada d'un contacte amb el món exterior. Polanski va retratar molt bé aquesta situació angoixosa a El pianista, la versió fílmica de les memòries de Szpilman –qui millor que Polanski, d'altra banda, que a més d'haver patit l'episodi del gueto, ha retratat amb tanta traça situacions d'aïllament gairebé paranoides, com a Le locataire, coneguda aquí com El quimérico inquilino? Doncs bé, Bladé torna a mostrar el seu talent literari en la descripció d'aquells incerts dies parisencs, una quinzena en què viu de manera solitària, discreta i monòtona. Són unes pàgines també excel·lents.

          Encara em vénen al cap altres grans moments de L'Exiliada, com el grapat de pàgines que mostren la vida quotidiana dels exiliats catalans a Montpeller i la seva rodalia. La colònia catalana, plagada d'homenots (Fabra, Rovira i Virgili, Pujols...), les passa magres, viu en condicions no sempre agradoses. Bladé, com altres refugiats, es llogarà com a veremador a la tardor, mentre tots viuen pendents de l'Europa que entra en guerra després de la fi de la guerra d'Espanya.

          Només he llegit la primer part de L'Exiliada, perquè en el curs de l'edició de l'obra completa se'n va publicar una segona part que havia quedat inèdita, que arriba fins a 1942, quan Bladé aconsegueix viatjar a Mèxic. Tinc la gran sort, doncs, de tenir encara moltes pàgines de Bladé per llegir. La seva obra completa està molt ben editada i és un autor que convindria reivindicar com un dels grans memorialistes del segle XX i com un escriptor absolutament recomanable i imprescindible, un gran talent poc conegut.